Les propostes són idees, estratègies i projectes que donen lloc a experiències pilot. Encaren els reptes que es plantegen de la mà dels agents implicats i es materialitzen en un emplaçament definit de Barcelona o Medellín
La base conceptual de la proposta Entre la casa i el carrer és la idea de rehabitar, és a dir, la intervenció sobre la ciutat i l’arquitectura a partir de la reparació de l’ús i no de l’objecte.
Entre la casa i el carrer reclama un espai entre aquestes dues realitats, més que no pas una línia que les separi. Aquest espai existeix però té diferents formes i atributs. Permet imaginar l’àmbit domèstic d’una manera més vinculada a l’àmbit públic, i aquest com l’extensió pública de l’esfera domèstica.
A partir de l’observació de diferents esdeveniments dels últims anys, podem veure que proliferen els casos en què la casa adopta papers diferents dels que se li han atorgat tradicionalment, i també que el carrer acull activitats que solien estar reservades a l’espai domèstic.
Això no és cap novetat; en el passat les relacions entre la casa i el carrer han adquirit diferents formes i el pes d’un àmbit sobre l’altre ha anat variant amb el temps. Repassar en aquest sentit les notes de Witold Rybczynski (La casa, història d’una idea) pot servir per entendre fins a quin punt la casa va ser a Europa, en molts sentits i durant molts anys, un veritable espai públic.
De manera que els casos a què ens referim no fan més que confirmar l’obstinació pendular de la història, en aquest cas la història de la casa i la ciutat. Ara veiem notícies sobre obres de teatre a casa, concerts o performances. També exposicions d’artistes que, per veure-les, hem d’agafar l’ascensor i pujar a una casa particular. Obres de teatre que es representen a la sala d’una casa o repartint els actes de l’obra per les sales de diverses cases pròximes.
La llista creix quan observem diferents accions que porten obres musicals als balcons a les festes dels barris, com Balconitis, o coreografies als finestrals, com a Living-room dancers. Aquests exemples i la seva proliferació propicien que des del carrer veiem la casa no com una façana –i per tant com una frontera–, sinó com una cosa que convida a mirar cap a l’interior. Al mateix temps, menjar al carrer, decorar-lo com a extensió de la casa –tal com passa en algunes festes majors– i tenir-hi converses privades per telèfon s’han convertit en fets als quals ens hem acostumat.
Entre la casa i el carrer pretén explorar aquest espai i «excitar-lo» per aconseguir un carrer i una casa més complexos que, ocasionalment i d’una manera no permanent, s’intercanviïn els papers.
