Ocupació

L’ocupació es caracteritza habitualment perquè es fa de manera directa i sense mediació, i constitueix un acte de desobediència a un entramat legal i administratiu que es considera aliè i contrari als interessos dels que la duen a terme. Als espais ocupats hi ha una confrontació de legitimitats entre els valors d’ús concrets activats i la preservació del dret més abstracte a la propietat.

Al llarg de les diferents fases del desenvolupament urbà, aquesta pràctica adopta diverses modalitats i la duen a terme diferents actors. A Barcelona, en èpoques de migracions camp-ciutat, l’ocupació de finques i solars perifèrics per a l’autoconstrucció d’habitatges en va ser la forma predominant. Posteriorment, les mancances del mercat immobiliari i l’administració pública, a més de les pràctiques d’especulació immobiliària, porten a la proliferació d’immobles buits que es converteixen en el blanc primordial de l’ocupació.

Els moviments veïnals hi van recórrer durant el tardofranquisme i la transició com a eina en les lluites per equipaments als barris i pel dret a l’habitatge. A partir de mitjan anys 80, joves del moviment punk i de la cultura Do It Yourself (Fes-ho tu mateix) van assumir aquesta pràctica, que amb els anys s’ha fet extensiva a una varietat de col·lectius juvenils i de barri de caràcter majoritàriament antiautoritari i anticapitalista. En un context de dificultat d’accés a l’habitatge i de noves formes d’expressió cultural i política, s’ha anat generant una trama heterogènia de centres socials autogestionats, ateneus populars i habitatges col·lectius englobats popularment sota la denominació de «moviment okupa». Encara que inicialment es van inspirar en els equivalents squatter de ciutats del nord d’Europa, on el fenomen va aparèixer abans i va adquirir notorietat amb grans okupacions com la del barri de Christiania a Copenhaguen i la de Bonnington Square a Londres, les okupacions a Barcelona van anar adquirint un caràcter i un dinamisme propis, fins a convertir la ciutat en una de les més actives a nivell europeu en aquest aspecte.

Als anys 90 van aparèixer unes realitats migratòries noves, persones «sense papers» per a les quals l’ocupació era una de les poques opcions per accedir a l’habitatge i a espais per a activitats d’autoocupació com la recollida i el reciclatge de materials. Actualment, arran de la implosió de la bombolla immobiliària i l’augment de l’atur i la precarietat laboral, el «cop de peu a la porta» és una pràctica cada vegada més corrent que es fa tant de manera individual com col·lectiva, a través d’organitzacions com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

Lorenzo Vidal-Folch