piso
2. m. Pavimento natural o artificial de las habitaciones, calles, caminos, etc.
4. m. Conjunto de habitaciones que constituyen vivienda independiente en una casa de varias alturas.
piloto
6. m. U. en aposición, indica que la cosa designada por el nombre que le precede funciona como modelo o con carácter experimental. Piso piloto, instituto piloto.
Diccionario de la lengua española (DRAE)
Medellín i Barcelona donen sentits diferents a la paraula pis. Si a la capital d’Antioquia designa el paviment d’estances i carrers, a la catalana fa referència a l’habitatge situat en un edifici de diverses plantes. La polisèmia connecta dos conceptes normalment oposats, la casa i el carrer, el sostre i el terra. Si va acompanyada del terme pilot, adquireix a més a més un caràcter experimental. Davant d’aquesta càrrega significativa, resulta temptador arrabassar l’expressió pis pilot a l’argot immobiliari per oferir-l’hi a una altra manera de fer ciutat.
Impulsada per les àrees de cooperació de l’Alcaldia de Medellín i l’Ajuntament de Barcelona, juntament amb el Museu d’Antioquia i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), la iniciativa «Pis(o) Pilot(o)» proposa superar les limitacions de l’urbanisme convencional per emprendre una exploració col·lectiva. Es tracta d’experimentar amb les solucions habitaculars que ofereix la conjugació de l’espai públic i el domèstic. L’objectiu és fer de la cooperació entre Medellín i Barcelona un banc de proves per aconseguir urbs més sostenibles i inclusives, en les quals es facin efectius el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat.
Pis(o) Pilot(o) és fruit de la cooperació entre Medellín i Barcelona, dues ciutats els ajuntaments de les quals fa molts anys que col·laboren en diferents projectes socials. L’exposició fa palès el que significa la cooperació internacional en el segle xxi: l’intercanvi horitzontal d’experiències pilot que aporten un coneixement útil per a qualsevol ciutat del món.
Més enllà de les seves diferències, Medellín i Barcelona apleguen peculiaritats que les fan equiparables. Totes dues s’emmarquen en geografies determinants —la vall d’Aburrá, en un cas; el Mediterrani i Collserola, en l’altre— que els han impedit estendre’s gaire. També comparteixen capitalitats secundàries respecte a Bogotà i Madrid, tot i que es drecen al seu davant com a representants de les especificitats d’Antioquia i Catalunya. L’una i l’altra destaquen per la seva tenacitat industriosa, que les ha convertit en terra d’acollida i les ha fet créixer amb rapidesa. A més, els seus governs municipals mantenen una relació de cooperació fructífera que ha durat diverses legislatures.
Però potser el que més les equipara és el reconeixement internacional que han rebut per haver-se transformat apostant per l’espai públic. Les dues ciutats han deixat enrere èpoques infaustes mitjançant la promoció d’obres públiques que han equipat els seus barris més marginals i els han dotat d’accessibilitat. Tanmateix, els problemes que s’han dedicat a combatre des de l’espai públic procedien, en gran mesura, de mancances en l’àmbit domèstic. Quan les ciutats d’acollida no són acollidores, presenten desequilibris que afecten el conjunt de la trama urbana. Medellín i Barcelona han comprovat com és d’ingent l’esforç que suposa intentar corregir els retards de la cosa pública a l’hora de facilitar l’accés a l’habitatge. Per això no només és fonamental, sinó també urgent, que, a més de millorar el que ja existeix, intentin endegar el que ha de venir.
En les últimes dècades, les ciutats s’han transformat i estès com mai, fins a donar cabuda a la meitat de la humanitat. Mentrestant, molts ajuntaments s’han centrat en l’embelliment de l’espai públic, i han deixat el domèstic en mans del mercat. A més a més, les administracions, els tècnics i les empreses constructores, immobiliàries i financeres han imposat una mena de tecnocràcia que no respon a les necessitats bàsiques de la gent.
S’ha generat així una escissió entre la casa i el carrer. Molts centres urbans s’han sotmès a regeneracions que, paradoxalment, els han encarit i despoblat. Mentre els seus habitatges perdien el valor d’ús per convertir-se en actius immobiliaris, els seus carrers i places es tornaven més banals, insegurs o difícils de mantenir. D’altra banda, les perifèries s’han poblat de monocultius residencials on els habitatges s’amunteguen sense participar d’espais públics de qualitat. Assentaments informals, polígons residencials i extensions suburbials són territoris urbanitzats sense civilitat.
Quan les urbs desatenen el dret a l’habitatge i a la ciutat, són menys justes i sostenibles. La falta d’accés a una llar adequada i ben situada no afecta només els més desfavorits. Perjudica el conjunt de la societat. Comporta costos energètics i ecològics, en infraestructures i en productivitat. Afecta la salut i la natalitat i afavoreix l’individualisme que pateixen les nostres democràcies. Amenaça, en definitiva, la convivència i la supervivència del que és urbà.
Tecnocràcia Tecnocracia: la ciudad impuesta - Con el espacio público no basta - Centros despoblados - La ciudad informal - La ciudad dormitorio - La ciudad dispersa
Sense Sostre - Un dret reconegut però no garantit - L'habitatge com a mercaderia - De proletaris o "propietaris" - Les persianes abaixades - La bombolla dels preus - La sagnia dels desnonaments - El dèficit de l'habitatge social - Habitatges dignes
Tant com el carrer, la casa és una qüestió col·lectiva. El seu paper és igualment estructural en la forma i el contingut del que és urbà. La garantia del dret a l’habitatge és la base de drets tan bàsics com la sanitat, l’educació i el vot. Mitjançant les polítiques residencials es poden obtenir ciutats més mixtes i compactes, és a dir, més justes i sensates. Al cap i a la fi, la conjugació de l’espai públic i el domèstic és clau per afrontar els reptes econòmics, ecològics i polítics que ens planteja el futur immediat.
La resposta dels canals convencionals a l’emergència habitacular demostra que l’habitatge no es pot confiar cegament a experts, representants o intermediaris. És necessari trencar el règim tecnocràtic que l’ha monopolitzat. Cal abordar-lo des d’una òptica transversal i integradora. Superar estereotips, comptar amb la participació dels afectats i entaular debats rigorosos però oberts a nous plantejaments. I, sobretot, és urgent experimentar-hi plegats, materialitzar i contrastar altres vies de promoció, tinença, distribució o agregació.
Aquesta és una selecció de solucions habitaculars molt diverses, fins i tot contraposades, procedents de la investigació acadèmica, de l’administració pública i de la societat civil. La seva aplicació encara no és hegemònica, però tenen el valor d’haver-se posat en pràctica i d’haver demostrat la seva viabilitat. En definitiva, demostren que una ciutat més acollidora és possible. I que no tan sols és possible, sinó que ja és aquí.
La ciutat del futur ja està construïda. És hora de reciclar el que hem heretat, d’aprofitar les restes del passat. Se li ha de tornar la vida a l’hàbitat erm. En lloc de construir més habitatges allunyats, reblir els buits del teixit consolidat. Repoblar barris sense veïns, omplir cases desocupades. Reformar lleis i habitatges per adaptar-los a la vida contemporània, per rescatar-los de la precarietat constructiva o la pobresa energètica, per irrigar de llocs de treball qualificats el teixit productiu i de base.
La ciutat és un hàbitat compartit. S’han de llimar les asprors de la convivència i se n’han de potenciar els avantatges. Descoratjar l’individualisme i fomentar la vida de barri. Promoure habitatge social per dissoldre guetos i monocultius funcionals, per aconseguir una ciutat diversa i equilibrada. Tant com en la seva distribució, s’ha de pensar en l’agregació de l’habitatge. Enriquir el llindar que el separa del que és públic, compartir despeses i beneficis, apostar per serveis comuns i espais de sociabilitat en els quals aprendre a participar del bé comú.
La ciutat és una construcció col·lectiva. No convé competir en una cosa que concerneix tothom, cal treballar plegats en el canvi. Urgeix experimentar amb formes de promoció i tinença basades en la cooperació i l’ús, no en l’especulació i l’abús. Trencar barreres disciplinàries i tecnocràtiques, entendre la ciutat com un procés de codi obert: col·laboratiu, dinàmic, complex. S’ha de democratitzar la presa de decisions mitjançant una participació horitzontal i inductiva. Treure profit de la intel·ligència col·lectiva per enriquir el bé comú.
